El passat diumenge dia 13 d’abril vaig tenir el plaer de veure la pel·lícula “L’àvia i el foraster” convidat per Mariola Nos Mateu, gestora cultural del Teatre Auditori d’Alcanar. Una pel·lícula absolutament recomanada amb la que ens sentirem identificats en alguna de les múltiples formes de ser, i sentir-se, foraster.
En el col·loqui posterior es van respondre moltes de les preguntes que tenia pensades per l’entrevista. Sergi Miralles ens va explicar que tot parteix d’una anècdota real que va passar a Pego, on el seu tio té una botiga de roba on es poden comprar els típics vestits per anar de festa. Un dia es va quedar sense la persona que li feia els “arreglos”. Llavors va descobrir que el paquistanès de la fruiteria de baix de casa també era sastre. El seu tio va decidir col·laborar amb ell i li va comprar una màquina de cosir amb la que treballar, però ho havien de fer en secret. Tenien la típica por al “què diran” que es produeix especialment als pobles. A la gent ja els sobtava que hi hagués un paquistanès venent fruita i es preguntaven: “A saber d’on treuen la fruita?”. Aquesta anècdota va inspirar a Sergi i la seva companya Mila, que també és guionista, i van pensar que era una bona història per desenvolupar. Amb ella es podien tractar molts temes com la xenofòbia quotidiana, el sentiment que tots hem tingut de ser forasters, les relacions entre generacions, etc.
Es van quedar algunes seqüències fora, que ens comenta el director, i que resultaven reiteratives i innecessàries, segons puntualitza. En este punt, destaca que alguns personatges secundaris resulten molt interessants i fins i tot podrien tindre un spin-off, com per exemple els de Paco i Encarnita.
També va parlar de l’experiència que ha tingut amb la projecció en escoles i instituts comentant algunes de les preguntes que li han fet…
Ens explica que sols podia acabar dedicant-se al cine ja que li ve de família. El negoci familiar és un autocinema i ell veia fins a 2 pel·lícules al dia quan les projectava ell mateix.
Abans de tot li dono l’enhorabona i reafirmo l’ opinió que el públic ha donat amb els seus aplaudiments.
M./JL:: Quan va sortir la idea de fer un guio a partir d’esta anècdota?
S.M: Va ser al 2018 aproximadament, i amb el confinament, que al quedar-nos tancats a casa vam decidir posar-nos a la feina ja que no hi havia molt més a fer. Era el moment idòni per una tasca que requereix tant esforç i concentració. Al 2020 ja va sortir la primera versió i ja teníem pensat el que hi haguessin 3 histories que s’anessin entrellaçant. L’ estructura la teníem clara des del primer moment. El gran èxit de la peli és haver tingut la sort de veure el camí des del principi. L’ arc dels personatges funcionava i la qüestió era dedicar-se a millorar diàlegs, millorar personatges, millorar secundaris,…
M./JL: Jo crec que funciona perquè toca temes que a tots ens toquen. Jo m’he sentit foraster en molts llocs en els que he estat temps com Marroc, Argentina, …o inclòs dins d’Espanya.
S.M: Sí, però volíem parlar també d’altres tipus de forasters. Considerem l’àvia, que és el foraster que se n’ha anat i ha tornat, el paquistanès que és el que ve i Enric que al tornar està en el punt que no sap si vol continuar la vida al poble o fora i és com que no se sent de cap lloc. També volíem fer la broma de que foraster també és el que ve del poble del costat i encara que sigui de segona generació continua sent foraster i més si parlen castellà. Això passava a molts pobles valencians. Ara s’ha mesclat tot molt més i la llengua va perdent força però quan jo era menut al meu poble tots parlàvem valencià i hi havia quatre persones identificades que parlaven castellà que venien de La Manxa, d’Andalusia i d’altres.
M./JL: I en quants d’idiomes s’ha rodat la pel·lícula? O l’heu feta en valencià i tireu de subtítols?
S.M: També està doblada al castellà però no tota, la part de l’anglès i d’urdú es mantenen igual i també algunes bromes de Teresa. El fet de doblar-la va ser bàsicament per una exigència de RTVE.
M./JL: Imagino, ja que tot el que has dirigit ha sigut en valencià*.
S.M: Sí, és que m’agrada i crec que hi ha que generar cultura en la nostra llengua. També és una oportunitat de producció, ja que hi ha ajudes especifiques per produir en valencià i les televisions, tant plataformes com televisions estatals en obert, tenen l’obligació d’invertir en el foment de les llengües cooficials. Este seria l’únic motiu per el que ens pot agradar que el català i valencià siguin considerades llengües diferents ja que d’esta forma es garanteix un suport a l’audiovisual valencià. És una diferenciació que fan els polítics i que afecta al finançament.
M./JL: Bo, l’important és que es pugui tirar endavant el projecte i contar històries.
S.M: Sí, als cineastes valencians ja ens va bé per poder alçar les nostres pelis. Enguany hi ha 3 o 4 fetes en valencià que han funcionat relativament bé.
M./JL: En el teu cas, com comentaves, teniu un negoci familiar que és l’autocinema Drive In. Tu que has vist tantes pel·lícules, quan estaves desenvolupant el guió et venia al cap alguna pel·lícula de referència?
S.M: Nosaltres sempre ens hem fixat en el cinema argentí, el cinema francès, i és un poc el toc de comèdia dramàtica. Jo sóc molt fan de (Juan José) Campanella i de pel·lícules de tipus comèdia mediterrània. És un poc l’estar plorant i rient.
M./JL: Imagino que a la teua parella també li agrada el mateix.
S.M: Sí, és curiós, ella és argentina i li agrada el cinema argentí, però a mi ja m’agradava abans de conèixer-la.
M./JL: També he llegit que heu utilitzat lents anamòrfiques. Quins avantatges té? Per què vas optar per elles?
S.M: És principalment una qüestió estilística. Com a tota decisió estètica es pot justificar de moltes formes però a mi sempre m’ha fet gràcia l’anamòrfic al encarregar-me de projectar. Em feia gràcia això de ficar una lent per “desanamorfitzar”. Ara no és necessari. L’anamòrfic, de repent, genera un desenfocament molt bonic i ara les lents no són tan cares. Abans l’anamòrfic era molt més car. Per mi veure alguna cosa en anamòrfic ja és cinema.
M./JL: S’ha vist que li ha agradat al públic, ara es pot veure en Filmin i hem comentat el ben perfilats que estan els personatges. Si t’haguessis d’identificar amb un personatge, quin seria?
S.M: Òbviament amb Enric, encara que ell és millor que jo; millor net. Els guionistes quan escrivim històries també és per parlar de nosaltres i rescabalar-nos de coses que no hem pogut fer. Jo vaig tindre molt bona relació amb les meues àvies, però quan van faltar era quan jo me n’anava fora i al final… sempre voldries ser millor net del que acabes sent.
M./JL: I respecte als Goya, quin recorregut ha tingut la pel·lícula? Va ser considerada?
S.M: Sí, clar, vam fer campanya per veure si Kandarp entrava en la categoria d’actor revelació però enguany era molt difícil. Tant La estrella azul com Segundo premio van presentar als seus quatre protagonistes com actors revelació i ja va fer que fora impossible. Ho vam intentar als Lola Gaos, on vam tindre 12 nominacions i al final s’ho va emportar tot La casa, que també és una gran pel·lícula.
M./JL: Sí, allí treballa una valenciana, Lorena López.
S.M: Sí, varies, i Mila, la meua parella, va ser la cap de producció d’allí. Jo amb Alex Montolla tinc molt bona relació, som col·legues i ell estava com atabalat per haver-nos llevat tots els premis, però també s’ho mereixen. Bo, els acadèmics són així.
M./JL: Sí, hi ha seleccions que són, com a poc, curioses… En fi, i del públic quina és la reacció que més t’ha sorprès?
S.M: Jo crec que sempre l’emoció, veure com surten d’emocionats i que els arribi tant. Això ens ha sorprès molt gratament. Sempre vols emocionar però mai saps com anirà i aquí funciona des del primer moment. Els riures es contagien més fàcilment en una sala, però emocionar costa més i haver-lo aconseguit, per nosaltres, és el millor.
M./JL: Tenia algunes preguntes sobre el poble que ja has exposat i contestat prèviament,però hi ha un aspecte sobre el que no puc evitar preguntar. Jo sóc professor de Sostenibilitat i m’interessaria molt conèixer les mesures de sostenibilitat que heu pres en este rodatge.
S.M: Jo crec que este rodatge és el més sostenible en el que he estat mai. Algar és un plató, poble perfecte, per a rodar. No és que el triéssim per això, però sí va ser un dels factors a considerar. Per començar, al tractar-se d’un poble fictici haguéssim pogut mesclar diferents ubicacions però tot es va rodar al mateix lloc. A més, al centre del poble tenen una antiga nau industrial que ara tenen rehabilitada com a espai multidisciplinari, que ens van cedir. Allí vam poder deixar tots els materials i per tant no necessitàvem moure camions, exceptuant el primer dia. Ens movíem pel poble amb facilitat perquè és menut i pla i la guinda va ser que tampoc necessitàvem grup electrogen perquè hi ha endolls per tot arreu.
M./JL: Quan dius que estan per tot, vols dir per les cases ?
S.M: No, vull dir que en tota la plaça. Em refereixo als típics endolls de paret exteriors per a il·luminacions de nadal i similars. No era un trifàsic sinó un endoll normal on poder endollar. Després el poble passa la factura dels consums però ens estalviàvem haver de portar grup electrogen.
M./JL: Doncs veig que en tema logístic molt bé.
S.M: Sí, va ser un èxit de producció trobar això i estalviar. A més de convertir-lo amb un rodatge totalment ecològic amb càtering del poble, al bar del poble, amb la quantitat de menjar mesurat i aigües en botelles de metall per cadascú i omplertes amb aigua de la font per no generar residu plàstic.
M./JL: Molt bé. Hi ha que cuidar tot això.
S.M: Sí, s’ha de fer però no sols per la voluntat, a més, les ajudes t’ho exigeixen. Hi ha una auditoria verda que has de passar per poder rebre les ajudes de l’ICAA (Institut de la Cinematografia i les Arts Visuals) , de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), …és un tema que cada vegada és més important.
M./JL: La pel·lícula transmet molts valors i aspectes per la reflexió. Tots els punts de vista possibles del que és ser foraster, la relació entre generacions, etc. Abans has tret el tema de les escoles i els instituts. Es podrà veure la pel·lícula en escoles? Fareu xerrades, col·loquis, etc.?
S.M: Des del principi i ara mateix, en València ciutat, estem fent matinals per molts instituts i diria que són una per setmana aproximadament. En la Marina Alta, la mancomunitat de serveis de la Marina Alta, l’ha triat com a projecte cultural de l’any i estem fent col·loquis en tots els seus instituts. Demà mateix en tinc un. També estem mirant altres mancomunitats que s’estan plantejant fer el mateix. Jo no paro, totes les setmanes.
M./JL: I et sorprenen les preguntes que fan els alumnes?
S.M: En tots els llocs pregunten més sobre el tema relacions, banyes,..
M./JL: M’ho imagino.
S.M: Però estic satisfet perquè crec que això els fa arribar el cinema, voler-lo. Això m’ho va fer veure la meua parella Mila, i és que és una generació que no va al cinema. Jo ho pregunto sovint i la resposta és que no van. Considero que fer esta pedagogia d’anar a una sala i centrar-se en una cosa durant un temps sense estar pendents del mòbil tota la estona és bo. La idea de veure una pel·lícula que una vegada comença no para és un exercici que, potser, els fa descobrir alguna cosa. Igual estem generant públic que el dia de demà vulgui contar històries també.
M./JL: Tant de bo. Em sembla difícil que es mantinguin quiets mirant una pel·lícula de principi a fi però, tant de bo passi.
Per concloure, ja que se’ns acaba el temps, et volia preguntar sobre la teua experiència al treballar en grans produccions com Exodus amb Ridley Scott i Tomorrowland amb Brad Bird. Com va ser?
S.M: Hi ha molts professionals allí i jo era un més, però vaig aprendre molt perquè venia de fer televisió, cinema espanyol, i va ser una oportunitat de veure com són estes produccions. Allí controlàvem els figurants, l’assistència, … En Exodus, per exemple, l’equip espanyol erem unes 700 persones i l’equip anglés també comptava amb unes 700 persones. L’interessant és veure com treballen, com s’organitzen,… al final els rodatges, en quant a tasques, no són gaire diferents però aquí una persona fa quatre coses i allí són cinc persones per cada tasca que fa una d’aquí.
M./JL: Clar, estan molt especialitzats.
S.M: Sí, i et dones compte que preparen molt, molt, per després poder improvisar. Dediquen setmanes per preparar una cosa i de repent ho canvien tot. Es gasten molts diners per poder improvisar i és que per fer-ho ho has de tenir tot molt ben preparat. Això és el que més em va sorprendre.
A mi se’m va caure un mite al veure que Ridley Scott roda amb 25 càmeres i després ho fa tot en muntatge. És com que alguna sortirà bé. De fet, una de les crítiques que li va fer el director de fotografia de Gladiator és que rodaven en 5 càmeres a la vegada i molt ràpid i no tenia res a fer. Deia que per això la pel·lícula és fluixeta de llum.
M./JL: Conec a un muntador que ha treballat amb Bayona i deia que és similar, que utilitza moltes càmeres.
S.M: Sí, però trobo que Bayona té més trellat. De fet, la nostra script, Gloria, es la script de La Sociedad de la nieve y Lo imposible. Ens deia que roda molt, que és molt obsessiu.
M./JL: Això és el que m’han dit a mi també.
S.M: Però, és un artista i a mi m’agrada molt el seu treball.
M./JL: Bé, una última i acabem. Ja que has parlat d’improvisar. Imagino que sols has deixat marge d’improvisació a un personatge, no? Està clar que a la dona que té Alzheimer sí però, i els altres?
S.M: No, a veure, a mi m’agrada que els actors facin seu el text. Jo no sóc un director d’obsessionar-me en que diguin exactament el que diu al guió. Per exemple, Jordi Ballester és un actor que és incontrolable, és un crack, és un amic, i sempre li has de deixar marge i els finals de seqüència resultants eren molt divertits. De fet, el personatge que ell va construir és espectacular i quasi tots els diàlegs que té amb Teresa són molt de collita pròpia, clavant coses que volia clavar. Per exemple, quan Rosa li pregunta si sap alguna cosa del foraster ,ell comença a soltar una retaila de coses que s’està inventant. Al guió hi havia dos coses, ell és de Nules i …
M./JL: Imagino que ho devia associar a alguna persona que coneix i ja tirava d’allí. En fi, ara sí hem de finalitzar. Agrair el fet que m’hagis concedit esta entrevista en finalitzar la pel·lícula i el col·loqui (ara Sergi havia de marxar fins a Dénia) i torno a aprofitar per felicitar-te pel resultat, una història molt bonica, rodona i que arriba al cor.
Espero puguem quadrar alguna activitat en l’escola on treballo.
Curiositats:
Kandarp Mehta, Samir a la pel·lícula, voldria ser actor però es professor d’economia amb un doctorat en economia aplicada a la creativitat, també va fer art dramàtic i es indi en realitat.
La llengua que parlen es urdú.
El poble, Alcalà de la Serra, es inventat i ha sigut rodada en Algar de Palància, prop de València.
El documental “Algar i els foraters” sortirà en DVD al juny.
Al buscar la casa on es volia rodar es troben a una dona que els sorprèn. Una dona de 90 anys que des del 5 anys somiava en ser actriu però que el seu pare no li deixava ser-ho i es va dedicar a cosir. El personatge de Pura, la dona amb Alzheimer, va ser per ella. I vol repetir.
Esta en la plataforma en Filmin i va estar 10 setmanes en sales a València,
Durant el procés de guio es van imaginar dildos de fusta i després van esbrinar que hi havia una empresa a Castelló, a pocs kms del Rodall, que els feia. Els van enviar 8 per fer product placement.
El documental Algar i els forasters es pot veure aquí: Algar i els Forasters en Vimeo
Dejar una respuesta